Josep de Jesús Maria, Pont (c. 1610-post 1649)
Tenim molt poques dades relatives a la identitat i l’origen d’aquest religiós, ja que no consten les seves actes de vestició o professió en la documentació que es conserva de la província carmelitana de Catalunya. En tot cas, devia professar al Carmel descalç a començaments del segle XVII. Hi ha un prior de Tamarit de Llitera amb el mateix nom que participa en el capítol provincial de Mataró de 1639, i també, el 1642, en la reunió extraordinària dels superiors de la província de Catalunya i l’elecció de procuradors davant la seu apostòlica (18.11.1642). L’any 1643 era prior de Perpinyà (capítol provincial de Mataró, 1643). A les “Dècimas al pare predicador, fetas per un molt affectat seu”, incloses en l’edició del sermó de 1642, es repeteix diverses vegades el cognom del religiós:
“Per fer al Poble notòria
la mercè que en Perpinyà,
nos féu Déu que·ns la entregà
ab tant gloriosa victòria
jo li preguí a ma memòria.
que·m donàs algú que fos
Català ver y animós,
y ell de entre los més lleals,
un Carmelita Descals
me offerí que val per dos.
Un Descals que ab zel de Elias
amonesta a cada qual,
a que per bé universal
procure fer valentias,
Joseph de Jesús Maria
vuy se anomena, que abans
li deyem tots sos germans
Pont, si bé podria encara,
aquesta sa Pàtria cara
dir-li Pont de Catalans.
És un pont excel·lentíssim
que ha vells, jóvens y minyons
à passat ab sos sermons,
a la part del Christianíssim,
predicador meritíssim
que, ponderant nostres mals
nos alívia dels treballs
y dels rigors de Castella
y quant nos lleva lo bé ella
ell nos posa al celestial.
És català valent
Joseph de la pàtria mia
ja que de Jesús Maria
gozan lo nom excelent
molt gran serà vostre augment
puix sou persona boníssima
amable y virtuosissíma
de vos se diu tal llahor
que sou ja predicador
de sa magestat Christianíssima”.
No deixa de ser estrany que en la documentació carmelitana gairebé s’hagi esborrat la petja d’aquest religiós. Segons Torrent (1983), la causa de la seva no inserció en la història en els Anales de l’historiador de la província carmelita descalça de Sant Josep, Joan de Sant Josep (recordem que el tortosí fou un apologista del castellà) és que potser Josep de Jesús Maria era un home de memòria non grata a la Catalunya espanyola de finals del segle XVII, per les seves idees polítiques, que ell mateix havia mirat de divulgar a través dels sermons pronunciats els anys 40; les seves idees, primer conciliadores (1641: 309), després es radicalitzaren (1642: 3).
El que sí hem pogut establir és que des de 1642 el seu posicionament ideològic és clarament profrancès. Des de 1641, Josep Pont es consolida com a predicador afí al règim profrancès. El dia de Reis de 1643 predicava el sermó a la parroquial de Pi, amb assistència dels consellers de la ciutat i del virrei. El 23.2.1644 predicà en l’acte de fe celebrat a la plaça del Rei davant de la plana major de la Inquisició, capellans, frares, doctors del Reial Consell, consistori municipal, diputats i virrei.
El 20 de novembre predicà a l’església del Pi davant dels consellers, fent pregàries per la guerra. El 5.11.1645 tornava a predicar al Pi, donant gràcies per la rendició de Balaguer, amb assistència del virrei i els consellers. Noves prèdiques el 26.1.1646, 25.3.1647 i 21.7.1648.
Els dietaris de la Generalitat de Catalunya es fan ressò dels dos sermons publicats del religiós, en unes misses que havia oficiat el canonge de la seu Pau del Rosso. El 10.6.1645 predicà en l’ofici d’acció de gràcies per la rendició de Roses a les tropes profranceses; el 29 i el 30.4.1647, novament en una missa oficiada per Pau del Rosso, predicà als diputats i resta d’autoritats en la festivitat de Sant Jordi; el 31.7.1648 féu el sermó en l’ofici que festejava la rendició de Tortosa; el 28.11.1648 predicà un sermó en agraïment perquè la ciutat s’havia deslliurat d’una entrada dels enemics. Per si no hagués quedat prou demostrada la seva vinculació al partit profrancès, sabem que Lluís XIV, invocant uns serveis no especificats, li va concedir una pensió de 200 lliures el 1643 i una retribució de 300 lliures l’any 1644.
Ordeig (1988) cita el carmelita Josep "Pons" entre els confidents de Pèire de Marca al bisbat de Vic (en carta datada a Barcelona el 12.6.1645, demanava que s’enviessin 250 escuts per remunerar els serveis del seu agent i confident, el franciscà Francesc Fornés, del convent de Sant Tomàs de Riudeperes, i 250 més per al carmelita, de qui diu que sempre predicava amb entusiasme a favor dels interessos de França). El 26.2.1647, Marca demana al ministre Le Tellier que els 1.000 o 1.200 escuts que restaven del segrest del deganat de Girona s'oferissin al religiós carmelita per tal de subvenir l’extrema necessitat de la seva mare i les seves nebodes; també proposava el religiós com a coadjutor d’un dels nous càrrecs diocesans que havia de nomenar el papa. El 5.4.1648, Marca manifestà la seva voluntat de nomenar Pont abat de Besalú, encara que prèviament calia obtenir del papa la seva transferència de l’orde dels carmelites al dels benedictins, projecte que finalment no es va dur a terme. El gener de 1647, els agents pro-francesos Joan-Lluís de Montcada, degà de la seu de Vic, i el sagristà del capítol de Vic, Enric Alemany, denunciaren a Pèire de Marca una conspiració antifrancesa; citaven com a font el prior dels carmelites descalços de Vic, en aquell moment Francesc de l’Assumpció (vegeu Annex). Segons Ordeig, aquest episodi “ressalta la relació entre els carmelitans i els canonges afrancesats, relació que feia més estreta encara el fet que el sagristà Alemany tingués un germà, el pare Ignasi de Sant Josep [Ignasi de Sant Josep, Alemany (1586-1647)], que era carmelita descalç, i que fou el primer prior del convent de Vic, fins a maig del 1643”.
Als Arxius Departamentals dels Pirineus Orientals encara hem trobat una dada més de les prebendes que les autoritats franceses li concediren: el 30.5.1649 es concedia provisionalment el títol d’ecònom i segrestador de l’abadia de Sant Martí del Canigó a Benet Manyelic, prior i sagristà de Sant Salvador de Breda, a l’espera que arribessin de Roma les butlles i provisions oportunes per a la seva concessió al P. Josep Pont, religiós carmelita descalç. Curiosament, el 1648, el darrer abat del monestir del Canigó (1628-1648) i visitador de la Congregació claustral tarraconense era un religiós rossellonès, Melcior Soler d’Armendaris, de primer carmelita descalç (Melcior de Sant Bernat), que després passà al Carmel de l’antiga observança. No és forassenyat pensar que els dos religiosos de l’òrbita carmelitana es coneixien i que el nomenament de fra Josep devia comptar amb l’aquiescència de Melcior, que tampoc no havia estat ben rebut pels benedictins del Canigó.
Mentre que Josep de Jesús Maria es relacionava amb Pau del Rosso i els diputats afins a la monarquia francesa, el provincial dels carmelites descalços catalans, Miquel de Jesús, fou desterrat el 1649.
El dietarista Miquel Parets l’anomena Josep Pons. Josep Pont podria ser parent o germà d’aquell Pere Pont, prevere, tal vegada d’origen rossellonès, secretari de Pèire de Marca i confident del ministre francès Lionne.
OBRA
1. Sermó predicat en lo aniversari que ab exemplar devoció y ab magestosa ostentació celebra cada any la casa il·lustre de la Deputació de Cathalunya, en la capella major, per las ànimas de sos antepassats. Principalment per las de aquells que en armas, lletres, virtut y zel de la Pàtria, foren exemple de estranyas nacions y amparo, defensa y columnas de la pròpia. Dirigit als molt il·lustres senyors los sis consistorials que en la ere present, en ànimo invencible, y en valor intrepidos, són en defensa de la Província, y en terror y espant de las enemigas [...].
Barcelona: Rafael Nogués, 1641. Predicat el 24.4.1641.
2. Sermó predicat en la sempre fidelíssima y lleial ciutat de Barcelona en la iglésia parroquial de Sant Jaume, per lo R. P. F. Joseph de Jesús Maria, religiós carmelita descalç, predicador de sa magestat christianíssima (que Déu guart) en la grandiosa festa y ostentació magestuosa, que en acció de gràcies per la insigne victòria de Perpinyà féu lo Col·legi Christianíssim y los més apassionats per la justícia de sa pàtria Cathalunya y més affectats entre tots a la Magestat de nostre just rey y sereníssim senyor Luýs, compte de Barcelona. Dirigit al molt il·lustre senyor Fr. Don Francesch de Monpalau, elet Abat de Banyoles.
Barcelona: Gabriel Nogués, 1642. Predicat el 25.9.1642.
BIBLIOGRAFIA
MNA, XIII, 204, 298; XIV, 51, 127, 150, 198, 225, 316. // DGC, V, 1162, 1672; VI, 69, 218, 219, 290, 374. // Inventaire-sommaire des Archives départementales antérieures à 1790. Pyrénées-Orientales, I. París, 1886, p. 227. // Beltran Larroya 1952: 78. // Sanabre, Josep. La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa: 1640-1659. Barcelona, 1956, p. 461. // Torrent, Anna M. Els intents de recuperació de la llengua a mitjan XVII. UAB, 1983 [tesi doctoral], p. 437, 450, n. 267, n. 268. // González Peiró, Mª Rosa. “Los predicadores y la revuelta catalana de 1640. Estudio de dos sermones”. I Congrés d’Història Moderna de Catalunya, II, Barcelona, 1984, p. 437-438. // Beltran Larroya 1986: 86, 90, 370. // Escobedo, Joana. Plecs poètics catalans del segle XVII de la Biblioteca de Catalunya. Barcelona, 1988, plec XXXIII. // Ordeig Mata, Ramon. “Notes sobre les relacions de Pèire de Marca amb la ciutat i la seu de Vic”. Ausa, 121 (1988), p. 165-191. // Serra, Eva (ed.). Escrits polítics del segle XVII, II. Vic: Eumo, 1995, p. 21. // Terrón Vasco, Carlos. “La visión de Francia durante la Guerra dels Segadors a través de los sermones catalanes”. Pedralbes, 18/2 (1998), p. 383-389. // Baró i Queralt, Xavier. La historiografia catalana en el segle del Barroc (1585-1709). Barcelona: PAM, 2009, p. 36, 156, 169-170.
ARXIU
ACA, Intrusos, 115, f. 69, 225.
ANNEX
Francesc de l’Assumpció, Litra Cendra (1611-1678). Francesc Litra Cendra va néixer a Palamós el 17.2.1611. Era fill de Pere Litra, mercader natural de Palamós, i d’Anna Cendra, de Cruïlles. Vest.: 7.8.1626. Prof.: 22.8.1627. Prior de Vic (1645-1647) i de Reus (1647-1650); en aquest priorat es va fer el retaule de l’altar major, la campana gran, el rellotge, un dosser de vellut carmesí per quant estigués patent el Santíssim, imatges de talla, albes, etc. L’any 1650 també era definidor quart. Prior de Vic (1655-1657), Lleida (1657-1658), Perpinyà (1659-1660), Vic (1664-1667?), Tortosa (1667-1670), Gràcia (1670-1673), Vic (1674-1676), Lleida (1677-1678). L’any 1678 era conventual de Mataró i definidor segon. Prior de Gràcia (1679-1673). El provincial d’Aquitània va prendre possessió del convent de Sant Josep de Perpinyà el 22.8.1660, malgrat les protestes del seu prior, Francesc de l’Assumpció; la congregació espanyola va continuar designant priors de Perpinyà, tot i que havia passat a la congregació italina arran de la pau dels Pirineus. Va morir a Mataró el 22.5.1678.
“Fue religioso observantíssimo, llevando con todo rigor perfetamente la observancia, haviendo servido antes a la religión incansadamente en diferentes officios, padeciendo trabajos grandes en tiempos calamitosos de todas las guerras passadas. Fue dos vezes maestro de novicios y prelado de muchas casas, de Lérida una, de Nuestra Señora de Gracia una, de Perpiñán otra, quatro de Vique, dos de Reus, y otra de Tortoza, adelantando con su exemplo y enseñanza y la observancia de la religión y creando sugetos para ella [...]”.
BIBLIOGRAFIA
Parets, Miquel. "Crónica catalana". Madrid, 1893 (Memorial Histórico Español, XXIV), p. 57, 148-149. // Beltran Larroya 1986: 96, 103, 106, 107, 124, 127n, 132, 133, 136, 139, 143, 144, 388, 574. // Ordeig Mata, Ramon. “Notes sobre les relacions de Pèire de Marca amb a ciutat i la seu de Vic”. Ausa, 121 (1988), p. 165-191.
ARXIU
ACDCB, Vesticions. // ACDCB, Elogis de difunts de Mataró.
[MGC]
