Jeroni de l'Assumpció, Remolins Costa (c. 1571-1656)
Jeroni de Remolins i Costa va néixer a Lleida cap al 1571. Era fill de Jeroni de Remolins i Josepa Costa, senyors de Vimfaro i veïns de la ciutat de Lleida. Sembla que era el primogènit de quatre germans: Lucrècia, Anna, Cecília i Jeroni.
Després de prendre part en un torneig celebrat amb els seus companys, decidí ingressar al convent de Sant Josep de Lleida. Tenia 21 anys. Els carmelites descalços eren a la ciutat des de 1589. I sembla ser que el mateix Remolins havia col·laborat en la seva fundació.
Prof.: convent de Sant Josep de Lleida, 22.8.1593, un cop acomplert l’any de noviciat. Esdevenia així el primer carmelita descalç nat a la ciutat de Lleida. Dos dies abans del seu compromís religiós renuncià a l’herència familiar i disposà dels béns que li pertanyien.
Integrat definitivament als carmelites descalços, va completar la seva formació científica i religiosa als col·legis de l’orde a Catalunya. Fou ordenat sotsdiaca a Girona el 23.11.1595. Exercí els ministeris pastorals a seva la ciutat nadiua. Va acompanyar el rector de la comunitat lleidatana com a soci del capítol provincial de 1600; hi va ser elegit primer representant de Catalunya per al proper capítol general, i nomenat mestre de novicis de Barcelona. A partir d’ara estarà gairebé sempre ocuparà càrrecs i oficis de responsabilitat al servei de la cúria general o de la provincia catalana.
Va ser prior dels convents de Tortosa (1604-1607); Tamarit de Llitera (1607) i traslladat tot seguit a Mataró (1607-1610); Barcelona (1613-1616 i 1650-1653); Tarragona (1619-1622 i 1628-1631); Reus (1631-1634); Gràcia-Barcelona (1637-1638); Osca ( 1638-1640) i Calataiud (1653-1655). Al priorat de Tortosa, se li deu la recerca i establiment definitiu del Desert de Cardó el 1606. Més endavant dedicarà als seus ermitans l’obreta sobre sant Joan de la Creu.
Va ser definidor provincial moltes vegades, però amb facultats especials els triennis de 1643-1647 i 1650-1653. Són els anys de la guerra dels Segadors, durant la qual els carmelites descalços de Catalunya gaudeixen de plena autonomia del govern general de l’orde ubicat a Madrid.
Provincial de la Corona d’Aragó de 1622 a 1625. Definidor general, resident a Castella: 1610-1613, 1616-1619 i el 1655 fins a la seva mort (1656). Durant el seu segon trienni de definidor general, l’orde publica la primera edició de les obres de sant Joan de la Creu (Alcalá de Henares, 1618) i a Barcelona la segona el 1619.
Va participar en els capítols generals de 1602, 1604, 1610, 1613, 1616, 1619, 1625, 1628, 1637 i 1655. Destaquem el relleu del primer (1602), dedicat a la revisió i redacció de les noves Constitucions de l’orde, publicades a Madrid el 1604.
Joan de Sant Josep, historiador dels carmelites descalços de Catalunya, l’anomenava “torxa resplendent de l’orde”.
OBRA
1. Aprovació de Pablo Verdugo de la Cueva, Vida, muerte, milagros y fundaciones de la B. madre Teresa de Iesus, fundadora de los descalços, y descalças de la Orden de N. S. del Carmen. Compuesto en quintillas, por Pablo Verdugo de la Cueua, cura propio de la parroquia de San Vicente de Ávila.
Barcelona: Sebastià Matevad, 1615. Signada a Barcelona, el 24.7.1615, en qualitat de prior del convent de Sant Josep de Barcelona. L'obra també es va publicar a Madrid el 1615, per la viuda d'Alonso Martín, i a Lleida el 1616, per Lluís Manescal. L'autor hi incorpora les poesies que va presentar als certàmens de Valladolid, Madrid i Salamanca, i una carta de Lope de Vega.
2. Glosas a unos tercetos sacados de la doctrina de los libros del V. P. F. Juan de la Cruz, primer descalzo y padre de la reforma de N. Señora del Carmen. Donde brevemente se recopiló y encerró lo más puro y acendrado del espíritu y mística teología. Por el P. F. Jerónimo de la Asunción, religioso de la misma Orden. Van también unas Cautelas del mismo V. P. fray Juan para llegar en breve tiempo a la perfección, y unos avisos suyos para religiosos de la misma Orden. Dedicados a los religiosos descalços, hermitaños del desierto de S. Hilarión del monte Cardó. Con licencia.
Girona: Jeroni Palol, 1650. [12] + 154 p. Les 12 p. s. n. duen la llicència de l’orde, escrita i signada “en el nostre convent de nostra señora de Gràcia, a 10 de març, 1647”, “fra Miquel de S. Llorens, vicari provincial, F. Antoni de sant Joseph, secretari” (p. 1); la censura de fra Jaume Montaner, prior del monestir de sant Jeroni de la Murtra (8.4.1647; p. 2-4), del pare Antoni Croses, dominic (Girona 22.3.1650; p. 5); al peu de la mateixa pàgina hi ha l’imprimatur de Pejoan, vicari general; a les p. 6-8, la dedicatòria als religiosos, pares i germans, carmelites descalços del desert de Cardó, signada al convent de Gràcia-Barcelona (28.1.1647), i, finalment (p. 9-12), una endreça “Al lector”. Les Glosas a unos tercetos constitueixen el gruix del llibre, és a dir, les 119 primeres pàgines. Cada tercet té dues glosses, també en vers, encara que més d’una vegada el mateix tercet té glosses diferents; són 37 tercets amb 85 glosses. Segons el P. Gabriel Beltran, el seu contingut doctrinal ha estat valorat molt superficialment -i fins i tot amb errors de pertinença a la família religiosa de l’autor- per un equip d’estudiants dirigits pel professor d’Història de la teologia de la Universitat Pontifícia de Salamanca Melquíades Andrés Martín, l’únic autor que ha comentat l’obra fins avui. Tot seguit es llegeixen les Cautelas y Avisos de sant Joan de la Creu (p. 119-154). Ambdós tractats eren, encara, inèdits: “También van las cautelas que compuso nuestro venerable Padre, que hasta ahora no las he visto impresas, ni los avisos suyos, que últimamente van” (dedicatòria). “Habiéndome entretenido algunos ratos, después que estoy en el retiro y soledad que se goza en este convento de nuestra Señora de Gràcia -que habrá cerca de seis años- en leer y meditar aquellos tercetos sacados de la doctrina de los libros, la primera vez en Alcalá de Henares [...] Por mi devoción y aprovechamiento me dio ganas de glosarles, sin ser poeta ni haberlo ejercitado. Después de leídas las glosas a algunos religiosos y personas espirituales, les pareció podrían ser de provecho y edificación [...]”. No sabem, ara per ara, quin ms. utilitzava, perquè n’hi havia molts, a causa del temps transcorregut des de la mort de Joan de la Creu; sembla ser que va utilitzar una versió del convent de Beas (ms. 97, f. 9-12), i fins i tot podria tractar-se de la còpia que hi ha a la BC (ms. 1834, f. 78-81). Aquests Avisos -com la majoria dels que s’atribueixen a sant Joan de la Creu- són consells del sant a persones concretes o pensaments i sentències extretes de les seves obres. L’edició de fra Jeroni no els publica tots, però té el mèrit de ser la primera en la llengua original.
3. Soliloquios (atrib.).
Girona. Atribució d’Andrés (1976).
BIBLIOGRAFIA
Joan de Sant Josep. Anales, p. 447. // Silverio de Santa Teresa 1935-1952: VIII, 153-154, 156-179. // J. de la Cruz. “Elecciones hechas en los primeros capítulos de la Reforma Teresiana (1581-1622 y 1634)”. Monte Carmelo, 74 (1966), p. 241-278. // Andrés Martín, Melquíades. Los recogidos: nueva visión de la mística española (1500-1700). Madrid: Fundación Universitaria Española, 1976, p. 52, 61, 333. // Beltran Larroya 1986: 514-516. // Íd. 1995.
ARXIU
ADG, Liber ordinum [...] (1587-1597), sign. 283. // Libro de becerro de los carmelitas descalzos de Guadalajara, f. 121.
[MGC]
