DICCIONARI D'AUTORS I OBRES DE RELIGIOSOS CARMELITES DESCALÇOS A LA PROVÍNCIA DE SANT JOSEP DE CATALUNYA I TERRES DE PARLA CATALANA (1586-1835)

 

Francesc de Jes˙s Maria i Josep, Palau Quer (1811-1872)

Francesc Palau Quer va néixer a Aitona el 29.12.1811. Era el setè dels nou fills de Josep Palau i Antònia Quer, pagesos d’Aitona. Va estudiar a Lleida i, als 17 anys, el 1828, va ingressar al seminari conciliar de Lleida per seguir la carrera sacerdotal. Tonsurat i amb un curs de teologia, i després de quatre anys d'estar al seminari diocesà de Lleida (18281832), renuncià a la seva beca per tal de passar al convent de carmelites descalços de Barcelona.

Vest.: 14.11.1832. Prof.: 15.11.1833.

La revolució del juliol de 1835, amb l'incendi del seu convent, fou l'inici de la gran odissea del que ha estat qualificat com a “carmelita a la intempèrie”. Ordenat sacerdot a Barbastre, el 26.4.1836, alternà el ministeri parroquial amb la vida eremítica, en la que encara avui es coneix com a “Cova del Pare Palau” a Aitona. Després de la primera guerra carlina restà exiliat a França (1840-1851). Des del començament de la seva presència en aquest país, visqué i orientà els seus seguidors (homes i dones) segons l'estil dels deserts carmelitans, als pobles pirinecs de Montdesir, Livron i Cantayrac.

Perseguit i difamat a causa del seu estil de vida “pobre i estrany”, retornà a Catalunya el 21.4.1851, on fou molt ben acollit pel seu bon amic el bisbe de Barcelona Josep Domènec Costa i Borràs. A requeriment d'aquest bisbe s'integrà a la pastoral diocesana: director del Seminari Conciliar de Barcelona i dels exercicis dels ordenats, guia espiritual dels seminaristes, fundador de l'Escola de la Virtut a l’església de Sant Agustí Nou, acció pastoral a la perifèria de la ciutat, iniciatives respecte a l'erecció de nous temples al Poble Nou, Taulat, capella de la Mare de Déu del Pilar a Gràcia, etc.

Les autoritats polítiques, que buscaven un cap de turc de les revoltes obreres de 1854, van acusar l'Escola de la Virtut com a incitadora dels esvalotaments i la van prohibir. Malgrat que l'opinió majoritària a la premsa de la ciutat qualificava d'absurda la decisió, Palau va ser exiliat a Eivissa de 1854 a 1861, a Es Cubells, i el seu amic i protector, el bisbe Costa i Borràs, a Cartagena. Un reial decret d'Isabel II (12.7.1860) declararia la innocència i la injustícia d'una condemna que va comportar-li un exili de sis anys. Obtinguda la llibertat, fundà l'institut de Germans i Germanes Carmelites (1860-1861), els quals considerà conjuntament “Orde Terciari de Carmelites Descalços de la Congregació d'Espanya” (Regles i Constitucions, 1872). Extingits els Germans, la branca femenina va perdurar amb les carmelites missioneres teresianes i les carmelites missioneres. La pràctica d’exorcismes va reportar-li la presó (1870), acusat de pràctica il·legal de la medicina, encara que els tribunals sentenciaren a favor del carmelita. Creà a Barcelona el setmanari de caràcter politicoreligiós El Ermitaño (1868-1873). Se sentí cridat a organitzar una societat d'exorcistes per atendre els que ell considerava posseïts o endimoniats. No tan sols planificà un hospital, sinó que portà les seves teories al concili Vaticà I i les recollí a l'opuscle El Exorcistado: Influencia de este ministerio sobre la ruina o salvación de la sociedad actual (1870).

La seva visió carismàtica, tributària i a la vegada desmarcada del seu temps, el situa entre els eclesiòlegs capdavanters del segle XIX, en línia amb el moviment iniciat pel teòleg alemany J. Möhler i l'escola de Tubinga.

El febrer de 1872 va anar fins a Calassanç (Osca) per assistir els empestats d'una epidèmia i hi va contraure la malaltia. Va morir a Tarragona el 20.3.1872.

Va ser beatificat per Joan Pau II el 1988.

 

OBRA

Existeixen edicions modernes de les seves obres i algunes traduïdes a diversos idiomes.

Obres de caràcter pastoral i espiritual:

1. Lucha del alma con Dios.

Montauban, 1843.

2. Catecismo de las virtudes.

Barcelona, 1852.

3. La escuela de la virtud vindicada.

Madrid, 1859.

4. Mes de María: flores del mes de mayo.

Barcelona, 1862.

5. La Iglesia de Dios figurada.

Barcelona, 1865.

De caràcter autobiogràfic:

6. La vida solitaria.

1849.

7. Mis relaciones con la Iglesia.

1864-1867.

8. Cartas.

1845-1872.

A més d’un conjunt de textos legislatius: reglaments per a les congregacions de germans carmelites, en diverses redaccions: 1851, 1862, 1863, 1866-1867 i 1872.

I nombrosos articles de premsa.

 

BIBLIOGRAFIA

Aleix de la Verge del Carme. Vida del R. P. Francisco Palau Quer, O. C. D. 1811-1872. Barcelona 1933. // Gregorio de Jesús Crucificado. Brasa entre cenizas. Biografía del R. P. Francisco Palau y Quer [...]. Bilbao, 1956. // Beltran Larroya 1965-1966. // Íd. 1972. // Una figura carismàtica del siglo XIX. El P. Francisco Palau y Quer, O. C. D., apóstol y fundador. Burgos, 1973. // Viola, R. Historia de la Congregación de Carmelitas Misioneras Teresiana. I: El fundador. Burgos 1986. // Pacho, E. Carmelitas Misioneras. Historia, I. Burgos, 1991. // DHEC, I.

 

ANNEX

Escola de la Virtut (1851-1854). Catequesi d'adults. Creada i dirigida pel carmelita teresià Francesc Palau i Quer, fou una iniciativa de caràcter diocesà, recolzada plenament pel bisbe de Barcelona Josep Costa i Borràs. Pel seu caràcter d'escola capdavantera i per les implicacions en el món polític i les reivindicacions obreres de la Barcelona de la dècada de 1850-1860, l'Escola de la Virtut ha estat una obra estudiada i presentada des de punts de vista ideològics diversos.

L'objectiu del seu fundador fou la predicació i l'ensenyament de l'evangeli des de la cultura del moment. Estava instal·lada a la parròquia de Sant Agustí (Barcelona), prop del que fou convent carmelità de Sant Josep, d'on Francesc Palau fou novici i conventual (1832-1835). Malgrat tot, i com a resposta a les acusacions de certa premsa i determinats sectors polítics, el P. Palau reconegué que en “la seva política divina” l'Escola no es podia desentendre d'aquells temes en els quals difícilment s'establia el que era social i el que era religiós. Al text del Catecismo de las virtudes afegí, el 1853, un segon programa de 52 tesis acoblat als 52 diumenges de l'any litúrgic, que revelen un contacte directe amb els moviments filosòfics, religiosos, polítics i socials de l'època, des de l'eclecticisme o sincretisme francès, passant per l'espiritualisme, fins a ocupar-se dels falanteris, famoses cooperatives creades per Carles Fourier, com també la defensa del dret de lliure associació, fins i tot per als religiosos, etc.

Des de la seva inauguració (15.11.1851) fins al seu tancament i prohibició per part de les autoritats civils i militars de Barcelona (31.3.1854), l'assistència a l'Escola fou massiva. La premsa de l'època arribà a parlar de 2.000 persones en les sessions de dues hores de durada els diumenges. Associacions, confraries, personatges diversos (seglars, sacerdots, religiosos) es van implicar o van tenir part activa a l'Escola de la Virtut. L'Escola desaparegué juntament amb Francesc Palau.

BIBLIOGRAFIA

Reventós, M. Els moviments socials a Barcelona durant el segle XIX. Barcelona, 1925. // Bonet Baltà, Joan. “Fets i comentaris. L'Església i el món obrer a Catalunya al final del segle XIX”. Serra d'Or, 123 (1965), p. 50-53. // Vicente, L. La escuela de la Virtud ¿culpable de la huelga laboral de BarceIona en marzo de 1854? Lleida, 1975. // Martí, C. L'Església de Barcelona (1850-1857), 2 vol. Montserrat, 1984. // Ortega Sánchez, L. Una catequesis de adultos: La Escuela de la Virtud (1851-1854). Madrid, 1988.

[MGC]
 

 

 

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal

á