DICCIONARI D'AUTORS I OBRES DE RELIGIOSOS CARMELITES DESCALÇOS A LA PROVÍNCIA DE SANT JOSEP DE CATALUNYA I TERRES DE PARLA CATALANA (1586-1835)

 

Teresa de Sant Josep, Grases Cortès (1750-1822)

Teresa Grases Cortès va néixer a Barcelona el 4.3.1750. Era filla d’Antoni Grases, doctor en lleis i relator de la Reial Audiència, i de la seva esposa Margarida Cortès Dalmau, filla del doctor en medicina Francesc Cortès i de Maria Paula Dalmau.

El seu pare segurament era Antoni Grases i Des, doctor en drets, diputat reial de la Generalitat (1713-1714). Participà en la Junta de Braços de 1713 que declarà la guerra a ultrança contra Felip V i França. Va ser un dels principals dirigents de la campanya de 1713-1714, que hauria mort el 1764.

La família, emparentada amb el coronel austriacista Sebastià Dalmau i Oller (1682-1762), exiliat a Viena, on va morir, acabà rebent, per manca de successió directa d’aquest, els seus béns de Catalunya, ja que es purificà el fideïcomís establert per Sebastià Dalmau, i en resultà hereu el doctor Joan Francesc Grases-Cortès i Dalmau, que era fill de Antoni Grases i de Margarida, la filla de Maria Paula Dalmau.

Criada amb una dida, la mare va morir quan Teresa era una criatura: “No pudiéndola criar su madre, la crió una ama, la que a pocos años se vio ella y toda su familia reducida a mucha miseria, no es fácil explicar lo que este ángel hizo por remediarla, le daba quanto podía, y como podía poco, lloraba por no poderles dar más, de suerte que obligaba a su padre y hermanos a que largamente la socorriesen, y lo que admira más en niña de tan pocos años, se quitaba ella su comida de la boca para socorrer y alimentar a la que la dio el primer alimento [...]”

El pare de família va morir el 1764, i quedaren orfes els seus fills, quatre noies i un noi, que passaren a viure amb un oncle casat i sense fills.

Teresa tenia vocació religiosa. Va tenir com a director espiritual un carmelita descalç, però la seva vinculació amb el convent de les carmelites descalces de Barcelona ja començà des del seu mateix naixement: “Por consejo de dos días suyas que eran religiosas en este convento, la dedicaron sus padres a Nuestra Santa Madre desde que nació, dándosela por patrona en su bautismo, confiando la obligarían a que la admitiesse entre sus hijas, como se verificó. Bien acreditó la santa madre tenía a la niña bajo su poderosa protección quando con sentimiento de toda la casa, le salió en el ojo una fístola el que a pesar de los muchos remedios que le aplicaron temían lo perdería: sus tías y otras religiosas acudían a los médicos del cielo, le enviaron aceyte de la lámpara de nuestra santa madre, que aplicaron a la niña, con tal feliz afecto que curó perfectamente, conservando su vista hasta la muerte (a proporción de la edad)”.

Les seves ties eren Maria Gràcia de l’Esperit Sant, Cortès Dalmau (1711-1784), que fou priora de la comunitat entre 1774-1777 i 1780-1783, i Josepa del Santíssim Sagrament, Cortès Dalmau (1719-1786).

Prof.: 5.11.1767.

Va exercir amb humilitat tots els oficis conventuals (infermera, fregadora, refitolera, mestra de novícies als 36 anys, sotspriora...) i va ser priora en quatre triennis: 1792-1795, 1798-1801, 1804-1807, 1814-1817. Després del primer priorat va arribar a demanar a Roma un breu papal per tal de no haver d’acceptar la dignitat de priora una segona vegada, però les condicions que li imposaven eren tals que no era possible complir-les, i fou priora tres cops més encara. Molt aficionada a la lectura espiritual, de gran es feia llegir el Kempis i els Psalms.

“En el manejo del gobierno temporal era un lince, siempre ocupada en procurar quanto podía la utilidad del convento, sin que para su logro perdonase fatiga alguna, pues era en esta materia incansable, muchas pruebas y memorias tiene esta comunidad de esta verdad, entre las que nos dexó una hermosa imagen de Jesús Nazareno, que en la sala de recreación la colocó en un nicho, regalándola su devoción a todas sus hijas, antes de acabar el trienio”.

Al convent practicà la mortificació física (ús de cadenetes, creus de punxes i gipó de malla), dormint mig incorporada i practicant llargues vetlles; dejunava a l’estiu tres cops a la setmana, a més de procurar empitjorar el gust de menjar afegint-hi herbes amargues, com el donzell.

Cuidà de l’arxiu i feu imprimir goigs i estampes per propagar la devoció a Sant Elies:

“Arregló y mejoró mucho el archivo, en cuya materia era su inteligencia más de hombre instruido que de mujer, es verdad que en todo era varonil, a semejanza de nuestra santa madre Teresa de Jesús. Tuvo una cordial devoción a nuestro padre y patriarca San Elías, y para propagar en los fieles esta devoción, una de las veces que fue priora, temiendo el contagio que dominaba en algunas partes de España llegase a esta capital, hizo imprimir un gran número de estampas y gozos, los que repartió entre muchíssima gente, encargándoles tan provechosa devoción como lo es la de esta gran santo, particularmente para alcanzar de Dios se libren sus devotos de ser devorados por la peste”.

 

BIBLIOGRAFIA

“Antoni Grases i Des” i “Sebastià de Dalmau i Oller”. 11 de setembre de 1714. [Consulta: 13/05/2014]

 

ARXIU

ACD, Llibre de difuntes.

[MGC]

 

 

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal