Domingo Ruzola va néixer a Calataiud el 16.5.1559. Era fill de Miguel Ruzola i de Jerónima López.
Va començar a estudiar les primeres lletres amb cinc anys i després seguí amb la gramàtica i la retòrica. S’educà al convent de carmelites calçats on el seu oncle, Francisco López, era el sotsprior. Va vestir l’hàbit de carmelita calçat a Saragossa el 8.12.1578, on va professar després de quatre anys de noviciat, a causa dels plets de la seva família.
Destinat a València per cursar filosofia, s’hi ordenà de sacerdot el 1584. Sembla que en aquesta etapa valenciana va estar també a Tortosa en la lectura d’algunes conclusions (Francisco de Santa María 1684: 800-801).
Va decidir prendre l’hàbit de carmelita descalç al convent de Sant Felip de València, acabat de fundar el 1589. Prof.: Pastrana, 22.11.1590. Després començà els estudis de teologia a Alcalá de Henares i els va acabar a Barcelona, on va arribar la tardor de l’any 1592; hi va romandre fins al setembre de 1594.
En aquests dos anys va ser confessor de les carmelites descalces, assenyaladament de Catalina de Cristo, de Balmaseda y San Martín (1544-1594), la fundadora del convent de la Immaculada Concepció de Barcelona. Fou un decidit impulsor, ja des de 1594, de la redacció de la biografia de Catalina, a cura de les seves monges, especialment Leonor de la Misericordia, Ayanz Beaumont (1552-1620), amb qui s’escrivia almenys des de 1595. Les carmelites descalces enviaren a Ruzola el manuscrit amb la vida de Catalina de Cristo i, des de la seva influent posició a Roma, aquest va desbloquejar el 1613 el dictamen de l’historiador oficial de l’orde, renuent a la publicació de l’obra.
El religiós aviat va gaudir a Barcelona d’una fama extraordinària: se li atribuïen miracles, el guariment de malalts i moribunds i el deslliurament de posseïts, tenia visions on se li apareixien Crist, la Verge i sant Bernat, i també raptes i èxtasis, a més d’algun altre prodigi més terrenal: “Ataja en la ciudad de Tarragona una conjuración contra el señor rey Felipe segundo” (Joan de Sant Josep. Anales, p. 156).
La fama que arrossegava de taumaturg, visionari i confessor que coneixia els pecats ocults, va forçar el prior del convent de Sant Josep de Barcelona, el portuguès Bautista de la Trinidad, Rodríguez (1547-1627), a posar-ho en coneixement de la Inquisició i dels seus superiors. El procés inquisitorial s’inicià el 21.6.1594 i hi van declarar els religiosos de la comunitat; la causa fou desestimada per manca d’indicis (AHN, Inquisición, 3742, n. 174). Els superiors, però, decidiren allunyar-lo dels seus devots, i el frare se’n va anar a primers de setembre de 1594 cap a Madrid. De 1595 a 1598 va ser sotsprior de València; de Toledo, el 1598, i vicari de San Hermenegildo de Madrid. Va contribuir a la fundació dels descalços a la seva ciutat natal, Calataiud. Les autoritat de l’orde van sotmetre novament l’esperit del religiós i el van recloure al desert de Bolarque, a l’Alcarria, fins a l’abril de 1603, en què va passar a Calataiud i a Madrid.
Des de Roma el va reclamar, el 1603, l’aragonès Pedro de la Madre de Dios, Villagrasa (1565-1612), que fou el comissari general dels descalços de la Congregació italiana fins al 1605.
Domingo de Jesús Maria va tornar a Catalunya el 1604, per embarcar-se cap a Itàlia, i va romandre a Barcelona durant quatre mesos. Recull Jeroni Pujades: “És teòleg predicador, i perquè sovint s’eleva i se posa en rapte, i per això fuia prèdiques de concurs de gent, i així sols feia pràctiques per parladors de monges o en sa casa a hores captades. Jo mai lo viu elevat, però mossèn Felip Desplanes i molts altres deien lo divendres sant que aquella nit i matinada estigué cinc hores elevat davant lo moniment, fins que lo pare prior, frai Francesc de la Virgen, s’hi acostà i, en virtut d’obediència, li manà se llevàs d’allí. Corrien-li algunes llàgrimes mentres que estigué elevat. Acudien a ell infinits malalts de diverses malalties, los quals se feyen tocar d’ell, i senyava’ls, [...] I així molts, segons la fe que aportaven, curaven [...] I així, vistes tantes meravelles, sabent que s’anava a embarcar, acudí tant poble al monestir, que hi havia passades de mil ànimes”.
Un cop a Roma, va ser nomenat mestre de novicis a la Congregació italiana. El 1612 fundà la Casa de les Repenedides al barri romà del Trastevere. Prior del convent de la Scala el 1608. General de la Congregació italiana entre 1617-1620. Pau V va encarregar-li la direcció general de les missions, i va organitzar, el 1623, el funcionament de la Congregació de Propaganda Fide. Conseller de papes i monarques, va ser tramès a les diferents corts europees per unir els prínceps catòlics contra el protestantisme. Fins i tot es diu que va rebre cinc vots al conclave que va elegir Urbà VIII.
Participà en la batalla de Muntanya Blanca de Praga contra els protestants hussites, muntat a cavall amb una imatge de Crist i la Verge. La seva proximitat a l’emperador Ferran II i a Maximilià de Baviera obrí les portes a les fundacions dels convents de Viena (1622), Praga (1624), Würzburg (1627), Graz (1628) i Munic (1629). Reclamat per l’emperador Ferran II, partí cap a la cort imperial el 1629.
Va morir a Viena el 16.2.1630, al palau imperial, on s’allotjava en la seva qualitat de legat pontifici. A l’església dels carmelites descalços de Santa Maria de la Victòria, de Roma, es troba un gran fresc que representa l’entrada triomfal del religiós a Praga després del triomf sobre els protestants.
Era anomenat “el taumaturg” o “el prodigioso”.
OBRA
1. Concerto spirituale utilissimo per le anime dei fideli.
Pàdua: PP. Tozzi, 1623.
2. Sentenciario ó sentencias espirituales, dividido en tres partes, correspondientes a las tres vias; Purgativa, Iluminativa y Unitiva.
París: M. Sonnio, 1623, 3 vol. Traduïda al francès per fra Mateu de Sant Joan Baptista Allobroge. Fou traduïda al llatí i altres idiomes. Va imprimir-se novament el 1625.
3. Argumenta Psalmorum, et Canticorum ad utiliorem Divini Oficii recitationen, et multiplici Sanctorum Patrum, et insignium Doctorum expositione tam literali, quam spirituali deceptae.
Roma: F. Caballum, 1623.
4. Monte de piedad ó concordia espiritual, cuyo fin es la caridad en el prógimo y la devoción con las almas del Purgatorio.
Brussel·les, 1626. Confirmada per butlla del papa Gregori XV. En tracta Antonio Agustín (1669: 194), que la publica a l’"Apéndice", 215 seg.
5. Monte de piedad y concordia espiritual instituida con los merecimientos de muchos siervos de Dios.
Barcelona: Llorenç Déu, 1626.
6. Argumenta psalmorum, et canticorum, ad utiliorem divini officii recitationen.
Roma: F. Caballum, 1627.
7. De Protectione Beatae Mariae Virginis.
París: Pierre Bresche, 1645.
8. Corcerto e concordia spirituale sotto la protezione della B. V. Maria a beneficio universale della anime.
Roma: Mancini, 1677.
9. Fondatione e regole della Casa di S. Croce della Penitenza di Roma.
Roma, 1686.
10. Sententiario spirituale. Documenti et pratiche affettive nelle tre vie della perfettione christiana, purgativa, illuminativa, et unitiva.
Roma: nella stamperia di Giuseppe Vannucci, 1693.
11. Regole della Casa di S. Croce della penitenza de Roma.
Roma, 1735.
12. De Theologia mystica.
Ms. 2 vols.
13. Directorium bene moriendi.
Ms.
14. Autobiografies i relacions de la seva vida.
Roma, Arxiu de la Cúria Generalícia de l’Orde.
15. També va escriure tres cartes pastorals a tota la Congregació italiana i altres obres menors.
BIBLIOGRAFIA
Joan de Sant Josep. Anales. // Jerónimo de San José. Cifra del venerable P. Fr. Domingo de Jesús María (en el siglo Ruzola), General de los Carmelitas Descalzos de Italia, hijo de la Ciudad de Calatayud. S. a. // BNE, ms. 3163: Vida del P. Domingo de Jesús María. S. a. // Relacion de la feliz i santa muerte del venerable Padre Fr. Domingo de Iesus Maria Ruzola. Natural de Calatayud en Aragon, general que fue de los carmelitas Descalzos de la Congregacion de Italia escrita por un religioso compañero suyo, que siempre le asistio. S. a. // Domin y Funes, J. Elogio del V. P. F. Domingo de Jesús y Ruzola, general que fue de los carmelites descalços en la Congregación de Italia. Gènova: Giuseppe Pavoni, 1630; Viena, 1655. // Caramuel, J. Venerabilis P. Dominici a Jesu Maria. Virtutes, labores, prodiga, ecstases et revelationes. Viena, 1655. // Felipe de la Santísima Trinidad. Vita ven. P. Dominici a Jesu Maria. Lugduni, 1659. // Agustín, Antonio. Epitome de la vida, virtudes, trabajos, prodigios, ecstasis y revelaciones del venerable padre Fr. Domingo de Iesus Maria (en el siglo Ruzola) general de la sagrada orden de los Padres Carmelitas Descalzos: sacado por la mayor parte, del Libro Latino de esta Historia que escrivió [...] Iuan Caramuel: con varios prólogos, cartas y appendices [...]. Saragossa: Juan de Ybar, 1669. // Francisco de Santa María. Reforma de los descalços de N. Senora del Carmen de la primitiva observancia, IV. Roma, 1684, f. 788-916. // Villiers 1752: I, 413-414. // Latassa; Gómez Uriel 1884-1886: II, 447 (n. 318). // Silverio de Santa Teresa 1935-1952: VIII, 81-113. // Pujades, Jeroni. Dietari, I. Barcelona, 1975, p. 358-360. // Díaz Díaz, Gonzalo. Hombres y documentos de la filosofía española, II. Madrid: CSIC, 1983, p. 588-589. // Girodano, Silvano. Domenico di Gesù Maria, Ruzola (1559-1630). Un carmelitano scalzo tra política e riforma nella Chiesa postridentina. Roma, 1991. // Fortes, Antonio. Las misiones del Carmelo teresiano, 1584-1799. Roma, 1997. // Oliver, Chaline. La Bataille de la Montagne Blanche (o novembre 1620). Un mystique chez les guerriers. París, 1999.
ANNEX
El seu germà Miguel Ruzola (1547-1615) va prendre també l’hàbit al Carmel calçat de Calataiud. Es traslladà el 1565 a Saragossa per continuar amb els seus estudis, i després a València i Salamanca, fins que es va doctorar en teologia a Saragossa. Fou prior dels convents de Calataiud, Pamplona (1584) i Saragossa; vicari provincial d’Aragó i definidor de la província. Va morir el 1615.
Segons Latassa, va escriure poesia: Conversión, lágrimas y penitencia de la Magdalena i altres poemes inèdits. Va publicar el sonet que comença: “Gallarda tierra, que en lugar de flores”, dins Miguel Martínez del Villar. Tratado del Patronado, antiguedades, gouierno, y varones illustres de la Ciudad y comunidad de Calatayud. Saragossa: Lorenzo Robles, 1598.
[MGC]
