Joan Calbís va néixer a Bellpuig, a la comarca d’Urgell l’any 1590. Era fill de Pere i Esperança Calbís. Va estudiar a la Universitat de Lleida, on va conèixer mestres i alumnes carmelites descalços i decidí vestir l’hàbit carmelita el 30.5.1613.
Prof.: convent de Sant Josep de Barcelona, 3.6.1614.
Acabada la carrera sacerdotal, restà a la comunitat de Barcelona durant nou anys com a ajudant de mestre de novicis de Martín de la Madre de Dios; després fou mestre de professos a Mataró i, durant sis anys, responsable del noviciat. La seva especialitat era el confessionari i la direcció espiritual, car vivia intensament una profunda experiència de Déu i hom el tenia per un sant. Hi ha relacions de la seva vida que parlen de fenòmens místics i sobrenaturals. Durant molts anys va tenir un càncer a la cara que suportà exemplarment fins a la mort.
Fou prior de cinc convents: Perpinyà, la Selva del Camp, Mataró (1643-1647), Gràcia (1655-1658) i Barcelona (1661).
Conventual de Vic l’any 1654, on havia estat desterrat per les autoritats profranceses des del convent de Barcelona; fou obligat a anar-hi en només un dia de camí. Després va estar retirat un cert temps al Desert del Cardó, malgrat que el bisbe Barcelona i el francès bisbe de Babilònia, carmelita descalç ell mateix, miraren de dissuadir-l’en. També va ser confessor de monges de diferents ordes religiosos: carmelites descalces de Mataró i Barcelona, carmelites calçades de Vilafranca del Penedès, etc.
Durant la guerra dels Segadors, el bàndol profrancès va interceptar una carta adreçada per fra Joan al pare general dels descalços, que fou interpretada com a contrària a la seva causa. El religiós fou detingut a finals de 1640, fortament custodiat -com si es tractés d’un espia perillós-, va ser conduït a Lleida, on va estar molt de temps detingut, però després fou posat en llibertat. I sabem que això fou possible gràcies a la decidida intercessió davant Pere de Marca de la carmelita descalça Anna Maria de Sant Josep, Berguedà Osona (1616-1670), de qui era director espiritual.
Va morir a Barcelona el 22.3.1667.
De la nota necrològica: “En lo que más sobresalió este gran padre fue en el amor de Dios tan grande, sin poderlo ocultar, pues apenas se podía hablar delante de él cosas de su divina magestad, de sus atributos, del amor que a los hombres tiene, de nuestra gran miseria y de la suma perfección divina etcétera, quando, saliendo de sí se subía por esos ayres, quedándose absorto y del todo enagenado, y susesió muchas vezes, estando en la comunidad, mayormente en las conferencia espirituales que todas las semanas tiene, y en las particulares en días de Pasquas, averle de tomar en brazos por no poder dar un passo y quedarse como muerto de la grande avenida de espíritu, alliviávase algún tanto dando algunos gritos tan vehementes que eran para espantar a quién los oya si no sabía el origen de ellos”.
OBRA
1. Carta al pare general dels descalços a Madrid donant compte dels fets del Principat.
No conservada. Vegeu Juan de San José 1820: 9, i l'autor de l'elogi.
2. Relació sobre la vida de Margarida de la Visitació.
Relació signada el 7.12.1651 sobre la vida de Margarida de la Visitació, Argent Congostell (la Roca, 1610-1651, Mataró), escrita en qualitat de director espiritual i confessor seu. Margarida era filla de Pau Argent i de Margarida Congostell, naturals de la Roca del Vallès; professà a Barcelona com a carmelita descalça el 2.8.1635; morí a Mataró el 23.11.1651, on havia anat l'abril de 1648 per començar la fundació del convent de descalces de la Immaculada Concepció. La relació es llegeix dins la Reforma de los descalzos de Nuestra Señora del Carmen de la primitiva observancia, de Francisco de Santa María.
BIBLIOGRAFIA
Francisco de Santa María. Reforma de los descalzos de Nuestra Señora del Carmen de la primitiva observancia, VI. Madrid: Jerónimo Estrada, 1710, p. 432-433. // Juan de San José. Compendio de la vida y virtudes del ven. p. fr. Juan de la Virgen, carmelita descalzo, natural de la villa de Bellpuig, y de otros tres carmelitas descalzos que dieron sus vidas asistiendo a los apestados de la misma villa [...]. Vic, 1820. // Silverio de Santa Teresa 1935-1952: X, 650-651. // Lladonosa, Josep. El Carmelo descalzo en Lérida. Lleida, 1953, p. 48-49. // Fort i Cogul, Eufemià. El convent de Sant Rafael, de carmelites descalços, de la Selva del Camp. La Selva del Camp, 1959. // Beltran Larroya 1986: 10, 86, 90, 107, 122, 127, 447, 452.
ARXIU
ACDCB, Difunts de Barcelona.
[MGC]
