DICCIONARI D'AUTORS I OBRES DE RELIGIOSOS CARMELITES DESCALÇOS A LA PROVÍNCIA DE SANT JOSEP DE CATALUNYA I TERRES DE PARLA CATALANA (1586-1835)

 

Antoni de Sant Maties, Carbó (1595-1668)

Antoni Carbó va néixer a Figueres el 27.8.1595. Era fill de Pere i de Jerònima Carbó, tots dos de Figueres. Orfe des de molt petit, un oncle en tingué cura. La seva biografia refereix tot d’anècdotes espirituals de la seva infantesa i joventut, per bé que estereotipades.

Vest.: convent de Sant Josep de Barcelona, 28.2.1616. Prof.: 5.3.1617.

Ja ordenat, fou enviat al convent de Perpinyà, on va viure la pesta de l'any 1631. Els carmelites descalços es lliuraren a l'auxili material i espiritual dels empestats i, fins i tot, acolliren malalts al convent. Fra Antoni es contagià, però es guarí. L’historiador Joan de Sant Josep reporta als seus Anales el testimoni del prior del convent, a qui el bisbe d’Elna havia demanat ajuda: “A los primeros de octubre murió el rector de la parroquia de Santiago, en tiempo que estaba tan encendido el fuego de la peste, que caían los hombres como moscas. No hubo clérigo alguno que quisiese emprender la administración de tantos apestados como la parroquia tiene; y yo voluntariamente puse dos religiosos para acudir a esta necesidad, que son el padre fray Antonio de San Matías y el padre superior pasado. Tuvieron tanto que trabajar, que casi todo el día estaban sacramentando. Y lo más trabajoso era que de noche no les dejaban reposar, que parecía milagro poder durar sólo dos días en la obra sin caer. Pero duraron hartos días [...]. Al padre fray Antonio dímosle presto recaudo al principio, y así ha escapado, gloria sea al Señor, y suve ya a los enfermos".

Retornà al convent de Sant Josep de Barcelona, on va romandre fins a la seva mort. Allí fou encarregat de fer el calendari de celebracions de la comunitat i de tocar a oració matinal; es va dedicar intensament a la confessió i la cura d’ànimes. El 1647 era el cinquè assistent del capítol provincial i sotsprior de Barcelona.

El ministeri de la confessió, l’exercí, a més del seu convent de Sant Josep de la Rambla, al de carmelites descalces de la Immaculada Concepció, del carrer de la Canuda, on succeí el frare descalç Domingo de Jesús María, Ruzola, destacat místic aragonès; la seva direcció espiritual, però, es va estendre també a convents femenins pertanyents a altres ordes religiosos: Sant Jeroni, Valldonzella, Santa Clara, Santa Isabel (Elisabets), les Magdalenes, els Àngels i Jonqueres. Entre les religioses que dirigí destacaren Isabel Sacosta, sotspriora del convent de Santa Clara; Maria Fluvià, cistercenca de Valldonzella; Mariàngela Berart, agustina de les Magdalenes; Escolàstica Borbó, del convent de Santa Isabel; Plàcida de Gualbes, dominica dels Àngels; María Canales i Jerònima de Cardona (aquesta darrera arribà a escriure algunes de les seves experiències místiques i se li atribuí el do de profecia: anuncià al comte de Santa Coloma les fatalitats que li havien de succeir). També va ser confessor d'Antoni Pau Centena (1616-1691), biografiat per Joan de Sant Josep.

Prolífic escriptor místic, resulta especialment interessant la seva obra, redactada en català en ple segle XVII. Fra Antoni també escriví els tractats per obediència del superior i per consell i parer d'un altre religiós molt "experimentado en coses espirituales y místicas", fra Joan de la Verge, Calbís (1590-1667).

Els escrits del místic, redactats pensant també en els seus deixebles, començaren a circular ja en vida del religiós: es té constància que havia deixat un dels seus tractats místic a Plàcida de Gualbes (1604-1677), religiosa del convent dels Àngels.

Mort fra Antoni, les seves obres restaren al convent fins al 1698, any en què, essent prior Joan de Sant Josep, Blanc Mur (1642-1718), foren copiades i relligades en tres volums, ordenades de manera coherent i sistemàtica, amb el propòsit de publicar-les, i també traduïdes al castellà. Aquesta versió consta com a obra del mateix Joan de Sant Josep al ms. 526 de la BUB, però, també restà manuscrita i inèdita. Torres Amat afirma erròniament que el traductor d'algunes obres hauria estat Josep de Jesús Maria, Roura Masdemunt (1647-1724).

Antoni de Sant Maties va morir en opinió de santedat al convent de Barcelona, 3.3.1668. A causa del seu gran ascendent espiritual sobre la Barcelona coetània, la seva mort va ser molt sentida. Molts aprofitaren l’avinentesa per fer-li retrats a fi de conservar la seva memòria; les seves devotes testificaren haver tingut diverses visions del frare, i la gent li tallava trossos hàbit i li arrencava cabells per fer-ne relíquies: “En sacando el venerable cuerpo a la iglesia, fue tanto el concurso, que ni en la iglesia ni en el dilatado pórtico cabía. No fue posible darle sepultura hasta el tercer día, por no contristar la extraordinaria devoción de tantos y de tantas personas muy graves que lo impedían. Todos los tres días llegaban continuamente y a porfía a besarle los pies y manos, no sólo la plebe, sino los caballeros y damas más principales. Tocábanle con devoción sus rosarios. Y, aunque se pusieron guardias, no fue posible excusar los piadosos hurtos que en estas ocasiones hace la piedad de muchos. Arrancáronle los cabellos del cerquillo, y tanto le cortaron la capa y el hábito, que fue forzoso vestirle de nuevo”.

La personalitat del religiós va motivar la redacció de diverses biografies, a banda de la nota necrològica per al llibre de la comunitat de Barcelona (Catálogo de los religiosos que han muerto en este convento [...]). Valguin com a exemple les relacions d'Esperança de Jesús, Terré Granollacs (1637-1722) i Maria Anna de la Concepció, Alemany Fontanella (1649-1714). Fra Segimon de l’Esperit Sant, Pujol (1642-1706), historiador provincial fins al 1695, va preparar una vida de fra Antoni, de cara a una possible canonització: Historia de la vida y virtudes del venerable padre fray Antonio de San Matías, descalzo de Nuestra Señora del Carmen, varón apostólico y milagroso, per a la redacció de la qual recollí testimonis de les religioses carmelites descalces que l’havien conegut en vida.

Una altra biografia de fra Antoni és la llarga referència continguda als Anales, ja citats, de Joan de Sant Josep, que el va conèixer personalment. Encara que aprofità nombrosos passatges de l’obituari conventual, pretenia donar-ne una visió més crítica, però n’acabà fent una apologia encara més encesa.

En la nota necrològica citada, redactada vint anys després de la seva mort, c. 1688, es recullen diverses anècdotes de la seva mortificació dels sentits i introspecció:

“Por mejor tuviera no hablar cosa de las virtudes de este admirable varón que dezir algo de ellas con mi corto caudal y espíritu, porque el de este Padre fue tan raro que lo será el que asertare a dezir lo menos que este admirable Padre obró, porque en todo fue raro, mas que para que no pare todo en ponderaciones, aunque no las abrá en lo que se dirá, y será dificultoso, halle la eloqüencia humana palabras que igualen con lo que este apostólico varón obró, diremos algo de sus virtudes, assí en común, para que se aliente nuestra miseria a la vista de tan raro exemplo, dexando lo particular para la vida especial que el P. Fr. Sigismundo del Espíritu Santo, historiador de la Provincia, tiene ya trabaxada para sacar a luz quando inprima los tomos de su historia.

Figueres, illustre villa de nuestro principado de Cataluña, situada en el Enpurdán y obispado de Gerona, fue la dichosa que nos dio a nuestro Antonio [...]. Las virtudes de este Padre fueron tan heroicas y en todas ellas tan perfeto, que no advierte el entendimiento a qual de ellas dar la palma. La oración, fuente de todas ellas, fue en él continua y muy llevantada, pues, como él mismo afirmó a su confessor, persona de todo crédito, avía llegado a la de la unión con Dios con muchas eccelencias en ella, y de aquí le resultava la conposición interior de su alma y exterior de su cuerpo, ésta era tal que jamás se abrá visto en muchas edades, coses raras se cuenta acerca de esto: en muchos años no levantó los ojos para mirar al campo, ni vio muger en el rostro, y éstas iban a porfía si le podían ver las niñas de los ojos. En espacio de treinta años que con la comunidad subió a los veranos a la asotea no levantó los ojos para mirar a Monjuique, siendo éste el ordinario entretenimiento de los que allí suben, en todas ocasiones sus ojos los trahía clavados en el suelo, y aunque en esta parte le inportunassen para que diesse algun alivio honesto a la naturaleza era todo en vano, quien en esta parte era quotidiano el sexo curioso de las mugeres, a ocasión de confessar y tratar tantas, y más quando entrava en algun convento de religiosas éstas le dezían: ‘Padre Fr. Antonio, alze los ojos a mirarme y aga cuenta que soy santa Teresa’ [...].

A la modestia dicha acompañava un silencio raro, y para que este se vea y se aga algun fruto de él solo diré lo que yo noté: merezí gozar de su conpañía por espacio de casi tres años y dos messes, en todo este tiempo no le oy hablar sinó dos vezes, y la una fue que, midiéndole el Padre secretario por la visita la capa a ver si accedía a la medida de la ley, como de facto excediesse, y le cortasse el exceso, le dezían los Padres delante de quien estava: ‘Padre Fr. Antonio, mire que le cortan la capa’. A los quales respondió, encogiendo los ombros: ‘El buen Jesús lo quiere’ [...].

Con los penitentes era muy afable y dezía algunas gracias espirituales allá a su modo, como v. g.: ‘O, qui li donàs un bon gipó de amor de Déu!’ Y lo dezía con tal fervor que, aunque la cosa que dezía fuesse una frialdad, causava en los que le oyan un gran effecto”.

 

OBRA

Manuscrits amb obra d’Antoni de Sant Maties:

  • ACDCB, ms. 1534: “Carta que escrivió un Padre spiritual a una Religiosa en respuesta de una, en la que le dava cuenta del estado de su Alma. Jesús, Maria, Joseph. Sean siempre en nosotros. Mi madre”. Transcripció mecanografiada de Gabriel Beltran (1955) a l’ACDCB.
  • ACDCB, ms. s. n. (descrit a MCEM 1669).
  • BC, ms. 4164 (descrit a MCEM 332).
  • BUB, ms. 31 (descrit a MCEM 1107).
  • BUB, ms. 32 (descrit a MCEM 1108).
  • BUB, ms. 523 (descrit a MCEM 1136).
  • BUB, ms. 526 (descrit a MCEM 1137). 
  • BUB, ms. 527 (descrit a MCEM 1138).
  • BUB, ms. 532 (descrit a MCEM 1139).
  • BUB, ms. 956 (descrit a MCEM 1163).
  • BUB, ms. 1592 (descrit, sense atribució d’autor, a Miquel i Rosell 1958-1969: IV, 81-82; veg. Comas 1985).
  • BUB, ms. 1831 (descrit a MCEM 1667).


BIBLIOGRAFIA

Segimon de l’Esperit Sant. Historia y virtudes del V. P. Fr. Antonio de san Mathías, religioso descalzo de N. S. del Carmen, varón apostólico y milagroso [...], BUB, ms. 511. // Joan de Sant Josep. Anales, p. 532. // Feliu de la Penya, Narcís. Anales de Cataluña, III. Barcelona, 1709, p. 352. // Minuart, Agustí Antoni. El Solitario en poblado: vida del Venerable e Ilustre Doctor Antonio Pablo Centena [...]. Barcelona: Joan Piferrer, 1744, p. 88-89, 171, 254. // Villiers 1752: I, 182. // Torres Amat 1836: 45-46. // Miquel i Rosell 1958-1969. // Comas 1985. // Beltran Larroya 1986: 14, 103, 388, 452. // DHEC, I, 91. // NDLC, 681. // Francesc del Santíssim Sagrament 2004: 57. // MCEM.

 

ARXIU

ACA, ORM, vol. Universitat, 83: Catálogo de los religiosos que han muerto en este convento de nuestro padre San Josef de Barcelona.

[MGC]

[En curs d’elaboració]

 

 

Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme, 47; 08001 Barcelona.
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal