Una taca de tinta al marge superior del f. [1] ha amagat potser el nom de l'autor. Estructura del diccionari: en un marge s'indica la veu i en l'altre el número d'ordre dins de cada lletra de l'alfabet; a la columna central es copien les parèmies, de vegades amb indicació de la font en un dels marges. Les fonts no són necessàriament gramaticals. Per al diccionari català se citen sobretot A. Turmeda, Amat, Torres (en un lloc es precisa "Vocab.": Pere Torra?), Núñez (F. Núñez de Cepeda, també citat?) i altres autors, entre els quals B. Gracián, J. de Solórzano, J. L. Palmireno, F. V. Garcia ("Garcia, Navega. del marquès de Almaçan"), L. de la Puente, J. Owen, A. Alciato, Ovidi, J. Marquilles (edició dels Usatges), la Philosophía vulgar de Juan de Mal Lara, Jaume Roig, J. Ll. Vives, J. Palafox, T. Bocalini, etc. Al diccionari llatí dominen Erasme i el citat Solórzano; també s'hi citen Antoni d'Arena, Horaci, Marcial, J. L. de la Cerda ("Ad Aeneid."), els juristes J. P. Xammar i A. Tiraquelli, autors de la llista anterior, etc.
Alguns copistes, un dels quals la mà principal, utilitzen l'apòstrof per marcar les elisions d'articles i pronoms; l'apòstrof pot anar davant o darrere de la vocal elidida (per ex.: "ques' confessa" però "castiga'ls" i "qui gran dia s' lleva").
Posteriorment s'hi ha afegit alguna dita en italià.
[MTS] |
