Es tracta d'un recull de materials destinat a la predicació, en forma de diccionari. La majoria de veus fan referència a qüestions morals i doctrinals, anècdotes sobre la vida de sants, etc. S'anoten, numerats per paràgraf, autoritats, extractes i idees (arguments, comparacions...), de vegades força desenvolupades (cf. s. v. "Portacreu", p. 682). Per ex., s. v. "Anna", una de les entrades comença: "4. Idea para santa Anna: Plin., lib. 9, c. 35, 'Coeli eis majorem societatem esse quam maris'. Guarda la perla sin dexar entrar en ella lo salobre del mar, que gasta los árboles; figura del pecado original, etc." (p. 48). Les següents notes podrien fer al·lusió a sermons o textos del mateix compilador: "Mío" (s. v. "Concepción de María santíssima", p. 108); "Es mío" (s. v. "Soledad de María", p. 785). Un dels autors més citats és el benedictí Manuel de Villarroel i el seu In sacras tautologias, en 8 vol. (Madrid, 1704-1729).
L'atribució a Eura es basa en la inscripció del llom. L'autor hi ha treballat al llarg dels anys, afegint nova informació a les veus ja obertes.
S. v. "Idioma": "1. En cada reyno se ha de hablar el vulgar idioma y anteponer al de los forasteros, y aun éstos han de preferirle mientras en él habitan, como consta en la inscripción de la causa de Christo, que primero estaba en hebreo, después en griego y después en latín -'litteris hebraicis, grecis et latinis'-, siendo assí que Pilatos era forastero, juez y gentil, y el idioma hebreo era el primero. 2. Por esso, en el milagro que hizo san Salvador de Horta dando habla a la hija de un señor forastero, la hizo hablar en catalán mientras estubo en Cataluña, y después el idioma diferente y proprio de su patria, como se refiere en el libro intitulado Gracias de la gracia" (p. 386, es refereix a la popular obra de José Boneta). Una altra versió a la p. 402: "1. En cada reyno se debe uzar el proprio idioma, apreciar y anteponer a todos los idiomas forasteros, aunque sea menos universal [...]. 2. En el libro intitulado Gracias de la gracia se refiere que san Salvador de Horta, en el milagro de curar a una señora principal castellana que era muda, la hizo hablar en lengua catalana asta que, al bolverse, salió de los términos de Cataluña".
Els últims f. estan mal enquadernats: les p. 858-861 estan relligades després de la p. 869, que és l'última del diccionari pròpiament dit.
[MTS] |