De les mateixes mans del ms. 3-I-15 (MCEM 2238), també produït en l'entorn de la família Sans.
[1]: s'hi fa al·lusió al setge de Viena de 1683.
[4] és un diari anònim en català, en primera persona, sobre el viatge a Itàlia d'un clergue barceloní. Identifiquem l'autor amb Ramon Sans i de Puig a partir de la mà del copista, que, excepte alguns f., és la mateixa dels Discursos del citat ms. 3-I-15, esborrany d'autor.
Ramon Sans i de Puig és documentat com a canonge i ardiaca del Penedès a la seu de Barcelona, administrador de l'Hospital de la Santa Creu, vicari de la diòcesi i rector de la Universitat; exerceix diversos oficis a la Diputació. Cap al 1689 es postulava com a canceller de Catalunya, càrrec lligat a la dignitat de bisbe, però per intervenció de Lluís XIV l'elegit va ser Miquel Joan de Taverner i Rubí. Sobre l'austriacisme de la família -Sans era oncle de Francesc Sans i de Miquel- vegeu Colomer (2006). La data de naixement, 1646, es basa en la seva declaració en un procés de 1682, sobre l'herència del cavaller Pau Ferran, en què diu tenir uns 36 anys (AHSCSP Casa de la Convalescència. Vol. I. Inv. 5. Carpeta 3.3/1).
Sans i de Puig va publicar diverses obres. La més antiga que coneixem és una Lectio sacra de incarnatione Domini in illud Luc. I Ecce concipies in utero, etc., exercici escolar presentat al Col·legi de Betlem el 13 de maig de 1657. Entre les inèdites, recordem un cop més els Discursos del principado de Cataluna según el estado en que se hallan sus cosas hasta fines de agosto de 1689.
Del diari que descrivim, destaquem les referències a algun encàrrec diplomàtic que Sans va dur a terme davant de cardenals i altres autoritats, per ex. sobre la causa de la mare Serafina, en nom de les caputxines. El procés de beatificació de sor Àngela Serafina Prat s'havia obert el 1665 (Serra V. 2005); Sans presentarà el 1684 una suplicació als diputats perquè es procedeixi a la visura del cadàver, que té lloc el mateix any (DGC 1994-2007: VIII, 722, 725).
L'autor descriu breument esglésies, palaus i altres edificis de Florència, Roma i Venècia. Per ex., visita la Biblioteca Vaticana, on contempla llibres escrits “en scorsas de abres assí en la forma scrivían los egípcios, so és ab gerolífichs, assí altros de scrits ab un paper fet de erbas”, i encarrega un quadre dels Dolors a "Francisco Rosa [...] pintor dels millors de Roma”.
També són interessants les al·lusions del diari a qüestions lingüístiques (“lo poch italià que parlo y la lengua latina de què em valch” per la dificultat de trobar algú que sàpiga espanyol; en un moment li sembla “que entania català del Rosalló”). La major part del diari, però, se centra en les incidències de l'itinerari i els seus acompanyants.
[MTS] |
