Dionísia Meca de Vilana va néixer a Vergós Guerrejat el 1592. Era filla d’Anton Meca de Ferrer (fill de Martí de Meca d’Oluja) i de Marianna de Vilana, senyors de Vergós Guerrejat. Germana de Francesc de Meca i de Vilana, casat amb Margarida de Vilalba i d’Oluja, senyor de Guspí.
Vest.: 12.2.1605, als 13 anys, “dispensant la religió en ella antes de tenir lo temps senyalat per la llei”. Prof.: 20.8.1608.
Una vegada priora (1627-1630) i sotspriora en dues ocasions, i moltes vegades mestra de novícies.
Va morir a Barcelona el 10.3.1636.
La seva nota necrològica recull els següents incidents en el seu funeral:
“No se pot dejar de fer mensió en aquest lloch de una cosa particular que succeí en lo enterro de dita mare Teresa, per a què servesca com a exemplar para lo sdevenidor, y que no redunda poch en estima y veneració de la dita mare. Lo Sr. Don Francesch de Meca, son germà, y los demés parents, com a personas principals, volgueren mostrar-se en la celebraçió del enterro y funeràrias de la dita Mare, ab més ostentació de la que de ordinari se acostuma en la Religió, axí entre religiosos com religiosas, para tots los quals té ja senyalat en lo Manual de dita Religió la solemnitat ab que se an de enterrar uns y altres. Estos senyors, a sos gastos, volgueren excedir en que lo enterro fos molt senyalat, estant lo altar de color blanc y com de festa, velas blancas en ell, y alderredor del cos achas blancas, y que·y agués sermó en lo offici, en què se diguessen algunas cosas en alabança de la difunta. La Mare Priora no volgue fer cosa sens comunicar-lo ab lo Pare Prior del convent, y axí acudiren al que leshores lo era, conbidant-lo a ell ab lo sermó. Lo Pare Prior de ninguna manera vingué bé ab lo que aquells senyors pretenian, ans bé, féu totas las diligèncias possibles en evitar tota singularitat, posant-los moltas rahons al devant para que no se introduiren en la Religió y los inconvenients que de aquí se podian seguir, y que, si se obria la porta ab la Mare Teresa, lo propri voldrian fer després ab altres diffuntas sos parents. Quant pensà que·ls tenia persuadits, i arribat lo dit Pare Prior a la yglésia per a fer lo ofici, trobà la yglésia com està dit, de festa, y ab molta gent y personas principals en ella y, parexent-li que avia de ser nota gran fer mudar tot lo adorno de festa y posar de diffunts ab lo color negre, disposà que pasar com pogués y, acomodant-se a la voluntat de aquells senyors en què la Missa se cantara de Nostra Senyora, cosa ordinària en esta ciutat en los enterros, però suplicà que, ja que condecendia en lo del offici y solemnitat d’ell y cantòria, que de ninguna manera de aprofitasen de un organet que tenian allí aparellat, que no parexeria bé orga en enterro de religiosa descalça y que estigueren certs que la Mare Teresa si estave en lo cel podia tenir pena alguna com a tant religiosa que era, la tindria de que no la enterrasen com se acostuma en la Religió ab les demés. Oferiren-li y donaren paraula que de ninguna manera se tocaria lo orgue, sino que se contentarian ab la cantòria sola. Ab asò lo Pare Prior se vestí per a començar lo offici, y estant en lo altar y començada la Missa, al entorn de los kiries, no devent-se de recordar de la paraula donada, posaren las mans a l’orgue per a acompanyar ab la música d’ella les de la cantòria. Però la providència del Senyor fonch tal que, per tres o quatre vegades que provaren lo trobaren tan desconcertat que no·ls fonch posible poder-se valer d’ell y axí de cansats de provar al Gradual o Ofertori le agueren de dexar, donant la culpa als religiosos, que lo devian de aver desconsertat, cosa que no·ls avia passat per lo pensament, sinó que fonch provisència divina, com després experimentaren, perquè en acabant lo enterro anaren a veure de propòsit la causa del desconcert del orgue y lo trobaren consertadíssim y templat com diu lo refrany “com un orgue”, ab lo qual los propris interessats se desenganyaren y atribuiren a providència de Déu Nostre Senyor, que no gusta que en los enterros y obsèquias de los religiosos y religiosas descalças aja excessos, sino que se contenten ab la solemnitat que en la religió se acostuma, alabant los dictàmens y contradiccions del Pare Prior, confirmats ab aquell miracle, que com a tal se pot tenir, y que la Mare Teresa de Jesús en lo cel no dejaria de negociar-ho ab lo Senyor”
El prior esmentat era Joan de Sant Rafael, Azamar (1574-1658), prior de Barcelona en el trienni 1634-1637.
Al cançoner de les carmelites descalces de Barcelona es conserven els villancets dedicats a la seva vestició i a la seva professió:
[146] P. 169-170: “Al velo de la hermana Teresa de Jesús. Coplas”. “19”. Inc.: “El Artífice del cielo”.
[143] P. 167-168: “A la profesión de la hermana Teresa de Jesús. Coplas”. “16”. Inc.: “Bendesía sienpre al Señor”.
OBRA
1. Cobles de desafiament creuades amb Clara del Santíssim Sagrament.
ACD, Cançoner de les carmelites descalces de Barcelona. Clara del Santíssim Sagrament, Granollacs Blanes (Vic, 1591-1648), havia professat el 1607, un any abans que Teresa.
[144] P. 168-169: “Coplas de desafío de la hermana Clara del Santíssimo Sacramento para la hermana Teresa de Jesús”. “17”. Inc.: “Disen que os alsáys con Dios”.
[145] P. 169: “Respuesta de la hermana Teresa para la hermana Clara”. “18”. Inc.: “Juráis no us llevaré a Dios”.
BIBLIOGRAFIA
Morales Roca, F. J. Próceres habilitados en las Cortes del Principado de Cataluña, siglo XVII ..., 1983, p. 138. // MCEM 1849.
ARXIU
ACD, Llibre de difuntes.
[MGC]
