Era filla de Ramon de Cardona-Anglesola i de Requesens, comte d’Oliveto, setzè baró de Bellpuig, duc de Soma i virrei de Nàpols. Sembla que era filla il·legítima i que per això fou portada a Nàpols i no fou criada per l’esposa del seu pare, Isabel de Requesens i Enríquez, comtessa de Palamós. Quan comptava tretze anys va ésser ingressada al convent de caputxines de Nàpols. Justament aquest convent havia estat fundat per una dama catalana pertanyent a la branca lleidatana dels Requesens, Maria Llorença Requesens, casada el 1483 amb el valencià Joan Francesc Llong, secretari de Ferran el Catòlic, que, l’any 1506, arran de la incorporació del regne de Nàpols, va ser nomenat regent del Consell d’Aragó. En restar vídua el 1510 i després d’una curació miraculosa, va demanar l’hàbit de terciària franciscana i es va dedicar a servir els més pobres i malalts. L’any 1535, juntament amb Maria d’Ayerbe, duquessa de Termoli, va fundar el monestir de clausura de Santa Maria de Jerusalem a Nàpols, del terç orde, de clarisses coletines. La fundació culminà amb el reconeixement, amb un breu del papa Pau IV (4.9.1555), de les monges de Santa Maria de Jerusalem com a les primeres clarisses-caputxines.
Es diu que la jove Caterina fou promesa en matrimoni al duc de Montalto, Ferran d’Aragó i Guardato (1507-1543), fill de Ferran I de Nàpols i de Giovanna Caracciolo, nebot del rei Ferran II, i que hi va tenir tres fills: Joana, Maria i Antoni. Altres fonts diuen que el seu promès va morir abans del matrimoni o que en quedar vídua va entrar novament al convent de les caputxines de Nàpols, on havia estat educada. Fos com fos, Caterina va deixar el monestir, el 1557, per acompanyar a la cort hispànica la princesa de Salerno Isabel de Vilamarí i de Cardona-Bellpuig, filla de l’almirall Bernat de Vilamarí i d’Isabel de Cardona, germana de Ramon, que el 1520 s’havia casat amb Ferrante de Sanseverino, el qual s’havia passat a l’obediència francesa, per la qual cosa se li havia confiscat hisenda i estat, i la seva esposa pretenia recobrar el favor del monarca presentant-se a la cort. “La princessa, haviendo de hazer um viaje tan largo y com tanto desconsuelo y afflición, pidió a la dicha doña Catalina de Cardona que la acompañasse em sus trabajos. Que como eran parientas pudiera descansar com ella, y siendo tan buena christiana la pudiera consolar. Y assí se vino com ella”.
Sembla ser que a Valladolid, a casa de la princesa de Salerno, Caterina va mantenir diverses polèmiques amb Agustín de Cazalla (1510-1559), que fou més tard acusat pel Sant Ofici de crear un focus protestant a Valladolid i condemnat a la foguera juntament amb els seu germans.
Joan de Jesús Roca, impulsor del Carmel descalç català en les seves dues branques, masculina i femenina, va conèixer Caterina. Roca, reivindicant la catalanitat de la venerable, rememorava: “Ella me hyzo hablar en catalán, y, no acertando tan bien como hablava ella, me reprehendió diciéndome que, haviendo más tiempo que ella estava fuera de Cataluña, no se le havía olvidado, que por qué se me havia de olvidar a mí. Y gustava de hablar en catalán. Y lo hablava bien. Lo qual no pudiera hazer si nasciera en Italia, y más haviendo de vivir en ella y no teniendo allá madre ni criadas catalanas, como dije de la llave, que en el monasterio no las admiten”.
Catalina de Cristo, la fundadora del convent de carmelites descalces de Barcelona, havia pensat inicialment, abans de conèixer Teresa de Jesús el 1568, fer vida eremítica, inspirada en la figura de Caterina de Cardona, llavors molt popular. Marianna de Crist, filla dels ducs de Cardona i després carmelita descalça a Barcelona, en una de les seves cartes a Catalina (1591) li deia que arribà a conèixer en persona la seva parenta Caterina de Cardona, que va morir quan ella tenia 9 anys, el 1577.
A la cort, aleshores a Valladolid, va ser confiada a Caterina l’educació del príncep Carles, fill de Felip II, i de Joan d’Àustria, fill natural de l’emperador Carles V. Mentre vivia al palau, però, continuava fent penitència i vida ascètica, fent dejunis i pregàries contínues. Desitjava portar una vida de penitència i solitud, i el 1562 va fugir del palau dels prínceps d’Èboli a Pastrana (Guadalajara) i es retirà a una cova, prop de La Roda (Albacete). Va ésser descoberta per un pastor el 1566 i aviat la seva cova va esdevenir lloc de pelegrinatge, on anava gent a demanar-li consell i oracions. Destorbada en el seu retir, per acabar amb la situació, Caterina va fundar al lloc un convent de carmelites descalços per tal de poder continuar-hi amb la seva vida de solitud. Va proposar la idea a Ana de Mendoza de la Cerda, princesa d’Èboli, que donava suport a santa Teresa de Jesús i la seva reforma, el 1571, que l’acollí amb entusiasme, com també la resta de la cort.
Quan va arranjar la fundació, Caterina s’acomiadà de la cort i tornà a La Roda en 1572 amb uns frares que començaren a aixecar el convent. La fundació va topar amb molts problemes, ja que les obres no estaven ben dirigides; els retards i defectes de construcció van fer que els diners destinats a la construcció s’acabessin i la part feta presentés molts problemes. L’església s’uní amb una galeria subterrània a la cova de la penitent. Aquest convent, Santa María del Socorro de La Roda, va ésser traslladat, el 1603, a Villanueva de la Jara. Mentrestant, Caterina continuà la seva vida retirada com a terciària carmelita; la fama de santedat de l’ermitana s’estengué, i fou lloada per Pere d’Alcántara i Teresa de Jesús.
“Después que hizo el monasterio, todavía se iba y estaba y dormía, a su cueva, sino era ir a los Santos Oficios. Y antes que se hiciese, iba a misa a un monasterio de mercedarios, que esta a un cuarto de legua [a Fuensanta], y algunas veces de rodillas. Su vestido era buriel y túnica de sayal, y de manera hecho, que pensaban era hombre”.
Va morir en llaor de santedat l’11.5.1577, dia que ella mateixa havia predit. Fou enterrada a la capella de la Mare de Déu del Carme del convent, a Casas de Benítez; la seva tomba fou objecte de pelegrinatge, i se li atribuïren miracles i guaricions.
El 1603, en traslladar-se el convent, el seu cos també va traslladar-se al nou convent de Villanueva de la Jara, de frares carmelites descalços.
El procés de beatificació de l’eremita va quedar paralitzat. Se li dóna el títol de venerable Cardona. Coneguda com a beata Caterina de Cardona, no ha estat beatificada oficialment, i és reconeguda com a venerable. "Beata" era el nom que rebien les dones laiques que adoptaven un estil de vida retirada i religiosa, i a partir d’aquesta denominació s’ha originat la confusió.
Avui és recordada a la zona on es conserva la cova, que va ésser redescoberta en 1980, declarada monument i restaurada.
OBRA
1. Cartes al príncep Carles i a Joan d’Àustria.
1577. Cartes de comiat (Francisco de Santa María 1644: 591).
2. Correspondència amb Teresa de Jesús?
3. Carta al Consejo de Cuenca.
14.6.1575. Transcrita a Cortijo Ocaña 2003: 27-28.
BIBLIOGRAFIA
Teresa de Jesús. Las fundaciones, cap. 28. // Ángel de San Gabriel. De la buena muger doña Catalina de Cardona, BNE, ms. 4213 [també conté una Vida de la M. Cardona sacada de un padre jesuita, confesor suyo]. // Tomás de Jesús. Vida de la M. Catalina Cardona, BNE, ms. 3537 [conté diverses relacions i informes de Joan de Jesús Roca, Juan de la Miseria, Pedro de los Apóstoles, Ángel de la Presentación, Isabel de San Jerónimo, Isabel de San Francisco...]. // Francisco de Santa María. Reforma de Descalzos, I. Madrid, 1644, ll. IV, cap. 1-20. // Francisco de la Cruz. Cinco palabras del Apóstol San Pablo. Nàpols, 1686. // Silverio de Santa Teresa 1935-1952: 503-534. // Efrén de la Madre de Dios; Stegginck, Otger. Tiempo y vida de S. Teresa, II, Madrid, 1967, p. 296-305. // Beltran Larroya 1986: 691-695. // Íd. 1990: 78. // Barbeito Carnero, María Isabel. “Mujeres eremitas y penitentes: realidad y ficción”. Via Spiritus, 9 (2002), p. 185-215. // Cortijo Ocaña, Antonio i Adelaida. "Vida de la madre Catalina de Cardona por fray Juan de la Miseria: un texto hagiográfico desconocido del siglo XVI". Dicenda: Cuadernos de filología hispánica, 2003, p. 21-34. // DHEC, vol. I.
[MGC]
